ESPECTRES d'Ibsen

Espectres narra la història d´una mare que intenta, desesperadament, recuperar el seu fill tot trencant amb un passat lligat a una moral hipòcrita que la va fer apartar el seu propi fill per tal d´evitar-li fer passar el que ella va haver de viure. Ara, un cop deslligada de tot allò que la turmentava, intenta ser feliç amb el seu fill. Però el passat sempre torna, els esprectres sempre reapareixen.

"Garrick" - El Tricicle


ACharing Cross, al West End de Londres, hi ha un teatre anomenat Garrick. Tal com passa a la ciutat de Barcelona amb el Romea o el Borràs, el nom del teatre rendeix tribut a un comediant, en aquest cas David Garrick, un ídol de l’escena britànica del segle XVIII que va debutar a Londres ni més ni menys que interpretant el Ricard III de Shakespeare. Però no va ser declamant Shakespeare com Garrik va aconseguir la fama, sinó fent riure des de l’escenari amb les farses més esbojarrades. La seva vis còmica arrencava sempre la riallada del públic, fins a l’extrem que alguns metges li enviaven al teatre els seus pacients depressius perquè alleugés les seves penes i els fes tornar l’alegria de viure. Sense pretendre-ho, l’actor havia establert les bases de la moderna risoteràpia.
Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans, els tres integrants de Tricicle, es declaren “humils seguidors” d’aquell bufó genial, i per això li dediquen la seva nova creació, Garrick. Si a aquesta admiració que li professen hi sumem l’efecte terapèutic dels espectacles de Tricicle sobre el públic –segons expliquen ells mateixos, a la sortida del teatre els espectadors els asseguren que se senten més relaxats i contents–, intuïm que Garrick serà un bon bàlsam contra les preocupacions i l’ansietat. Un respir davant les tensions de l’actual crisi.
El muntatge, no obstant, no recorre la vida de David Garrick, sinó que encadena una sèrie de gags que ens descobreixen quins són els mecanismes del riure, així com els seus efectes positius sobre el cos i la ment. Tres homes en avançat estat de gestació, un faquir i el seu sàdic ajudant o un pintor fastiguejat per un tafaner incansable, entre altres personatges, il·lustren aquest singular tractat sobre el riure, impartit per tres (autodenominats) doctors de l’humor, Gràcia, Mir i Sans, convertits en científics de bata blanca i amb uns profunds coneixements en matèria de riure. “Garrick és un espectacle homenatge que únicament pretén aconseguir que el públic oblidi per una estona els seus problemes”, sostenen, “que trenqui les seves màscares i es llanci a riure amb aquests quatre-cents músculs que entren en acció quan riem”.
Així, els tres còmics han recorregut a tota mena de tècniques dramàtiques, algunes mai explorades abans per la companyia, per provocar sonores riallades. Entre altres novetats, a Garrick els tres integrants de Tricicle canten, dialoguen com ho fan els personatges d’un còmic –és a dir, les seves paraules apareixen escrites dins de bafarades, mentre ells es mouen per l’interior de vinyetes de grans dimensions–, incorporen la veu en off d’un narrador i atractius efectes especials, es posen màscares i inventen sorprenents números musicals. Les partitures de l’espectacle, per cert, porten la firma de Pere Bardagí i Jaume Vilaseca. L’escenografia, versàtil i impactant, és obra de Sebastià Brosa i Laura García, i el vestuari el firma Anna Güell.Garrick es va estrenar el maig del 2007 a El Ejido (Almeria), i des d’aleshores ha deixat una reguera de rialles a les localitats que l’han acollit durant la seva llarga gira –inclosa Madrid, on va estar uns quants mesos en cartell–, que acaba de deixar Palma de Mallorca. Ara s’instal·la al Poliorama amb la intenció de quedar-s’hi la resta de temporada –recordem que el Teatre Victòria, on habitualment estrena Tricicle, està ocupat amb el Monty Python’s Spamalot que ells mateixos dirigeixen–.
Així doncs, l’espectacle arriba a Barcelona rodat, afinat i corregit fins a l’últim detall. Garrick fa bona aquella sentència encunyada per Erasme de Rotterdam que afirmava que riure de tot és propi de tontos, però no riure de res és d’estúpids. Tenint en compte, a més a més, que riure allibera endorfines –unes petites proteïnes d’efecte sedant, responsables en gran part de la sensació de benestar–, és clar que el propòsit de Garrick no és cap bestiesa.


CARME TIERZ el periodico